Si es tingues que anomenar tres elements que definissin clarament la cultura, el paisatge mediterrani, segur que d’entre molts, però d’una manera destacada, es parlaria de l’aigua, l’oli i el vi.
L’aigua es cabdal per la vida, en tots els seus aspectes i arreu, els naturals i els conseqüència de l’activitat humana. Es important tan la que percebem físicament, com la que esta associada a totes i cadascuna de les nostres accions, pertinences i serveis.
El recurs hídric es un be de tothom, al servei de tothom, a l’igual que l’administració.
La funció de l’aigua es clau en el nostre metabolisme individual i social, d’una manera similar a la que te l’aigua en els ecosistemes, afavorint, potenciant, lligant, impedint tots i cadascun dels diversos aspectes funcionals d’aquests, segons lloc, temps i circumstancies.
L’oli i el vi, son els dos productes estrella de l’agricultura mediterrània, ocupen milions d’hectàrees en la península Iberica, son claus en la salutífera dieta mediterrània, tenen un gran valor econòmic afegit, mantenen població, cultura i paisatge en llocs on quasi cap altre conreu es rendible.
Tanmateix la seva barreja amb aigua, o no es possible com en el cas de l’oli, o be malmet el producte en el cas del vi.
Tornant a la comparació de l’aigua amb l’administració, hom pot veure arreu, que la barreja sense més, forçada moltes vegades, amb elements i actuacions sectorials, pot malmetre’ls, fent que aquests perdin el seu valor, així com les potencials accions que es poden derivar dels mateixos.
Ara hi ha un fort, disgregat si, però fort, moviment pagès, reivindicant-se com el sector primari, que en qualsevol país productiu no especulatiu, te que tenir un paper determinant per garantir la seguretat alimentaria del seus habitants.
Es un sector que promou i defineix el territori, i que amb ell i en ell, gestiona recursos cabdals per ara i el futur, com son el sòl agrícola evitant l’erosió, la regulació del cicle de l’aigua, la fixació de carboni, la potenciació de la biodiversitat, la implicació en l’equilibri inestable bosc/conreu i la seva actuació en el control del foc forestal…
Ara l’administració, qualsevol de les moltes que hi han, te que tractar de no esser l’aigua a l’oli o el vi, ja que pot malmetre temporal o per sempre, el conjunt del sector agroalimentari.
Segur que no ho fa de mala fe, ni per ignorància, ni incapacitat, potser simplement, per un excés de cura, de preocupació, de ganes d’esser i estar sempre i arreu, de pensar en la política i no en fer política, que es diferencia en el fet de pensar en el partit i de retruc en els ciutadans, o fer-ho en els ciutadans amb les idees del partit. Pot semblar el mateix, però no ho es en absolut.
Que no passi com en el magnífic llibre de la mare, d’Albert Cohen de 1954 “som part seva i lluitem per evadir-nos, ella cerca ajudar-nos i el seu propi amor enreda la troca”.