La nova realitat climàtica, junt amb les característiques pròpies de l’estiu i de l’ecosistema mediterrani, i també la freqüentació de l’espai diguem-li natural fan que el perill d’incendis s’incrementi.
Res fora del que és normal en un context natural, però molt perillós en un context tan altament urbanitzat i humanitzat com és el que hem construït per viure.
Per tant, contínuament des de molts organismes públics i entitats privades, penso que masses, se’ns consciència i alerta del perill del foc forestal, ja que pot incidir en vides, béns i paisatge.
Res a dir, és cert, però molt per afegir, ja que no es diu ni fa el mateix respecte d’altres tipologies de focs que també incideixen en la població i el seu entorn urbanitzat i natural.
Cal fer una simple anàlisi del darrer incendi en la conca del riu Besos que ha afectat a una empresa de productes químics, i que la seva extinció ha generat uns 40000 m³ d’aigua contaminada, que ha posat en risc a poblacions, i ha contaminat provocant la mort d’organismes, en la depuradora d’aigua residual, en el riu Besos, la seva llera i les platges properes a la desembocadura, i oh sorpresa!, sense afectar el freàtic del riu, que a partir de diferents pous subministra aigua a la metròpoli barcelonina. Un autèntic miracle sobrenatural, analític o informatiu… per dir-ho d’alguna manera.
També és interessant ressaltar el consum d’uns 40000 m3 en la seva extinció, ho és per la comparativa que es pot fer amb la despesa d’aigua per apagar un incendi forestal i també, per reg en l’agricultura.
Així, un incendi forestal requereix uns 9000 m³/ha, mentre que els conreus de seca a causa de les condicions de la nova realitat climàtica, necessiten cada cop més reg, amb una quantitat d’entre 500 i 1200 m³/ha cada any, xifra molt important però imprescindible per la viabilitat i amb ella la permanència del conreu, i la població que d’ells viu.
Cal doncs pensar que hi ha quelcom que no lliga quan es parla d’aigua, ja que l’extinció de l’incendi industrial permetria regar 40 ha, un de forestal 9 ha, i quan es rega un conreu, tothom opina i maldiu.
Potser cal fixar-se en el paisatge en general, ponderant els seus components pels efectes positius i negatius vers la vida de tothom i arreu.
En la partida de la vida, hi ha massa sets, vuits i cartes que no lliguen… Segurament cal seguir el que deia Joan Margarit “la intel·ligència és l’única eina que tenim, fins i tot per fer l’amor”, i emprar-la.