Foto: Fèlix Miró
El periodista Xavi Coral va protagonitzar el dimecres 3 de juliol la primera de les Tertúlies als cellers organitzades per la Biblioteca Torras i Bages, La Cultural Llibreria, Penedès TV, Ràdio Vilafranca i Vinseum. Va tenir lloc al pati de Covides, conduïda pel periodista de Penedès TV i Ràdio Vilafranca Josep Maria Soler, que va mantenir una conversa amb Coral sobre la seva primera novel·la, Aprendre a esquivar les bales (La Campana), basada en el dietari del seu avi durant la Guerra Civil espanyola i en les memòries de la seva àvia a la rereguarda.
Xavi Coral i Trullàs (Terrassa, 17 de gener de 1971) és copresentador del Telenotícies migdia de TV3 des del 2020. Va començar treballant a Televisió de Terrassa, on presentava informatius. Des de 1997 i durant dotze anys va conduir diferents edicions del Telenotícies, principalment en l’edició del migdia. Des del 2007 fins el 2009 va conduir un programa d’anàlisi del Canal 33, Àgora. Entre 2009 i 2015 va presentar el magazín d’entreteniment Divendres. També va presentar les campanades de cap d’any del 2010 des de la Torre Agbar de Barcelona i, el 2011, la Marató de TV3. La temporada 2015-2016 va presentar el programa .CAT, i del setembre de 2016 al juliol de 2020 va ser corresponsal a Brussel·les.
Com va sorgir la idea de la novel·la?
El meu avi, quan tenia 82 anys, va reunir els seus fills i nets el dia de Nadal i ens va dir que tenia unes memòries i que ens les donava perquè féssim el que volguéssim. Allà vam descobrir que, durant la guerra i l’exili va estar escrivint sempre tot el que li passava cada dia. Vam veure que era un material extraordinari, però no sabíem què fer-ne.
I per on vas començar?
He estat vint anys pensant que alguna cosa havia de fer amb tot això, perquè tenia molt de valor i ell havia tingut la tenacitat d’escriure -ho perquè la memòria d’aquells fets no es perdés, però no sabia com posar-m’hi. Fins que l’editorial La Campana em va donar una empenta i m’hi vaig posar. Vaig novel·lar tots els detalls que explicava l’avi i que ell descrivia de manera freda, amb molta distància, perquè no es volia involucrar emocionalment amb la història, perquè sinó no hauria pogut sobreviure. El que he fet jo és posar una mica d’emoció, de sentiment i d’èpica a la història.
Va viure la guerra i la postguerra d’una manera molt intensa. Li va passar de tot.
Sí, durant la guerra va ser tinent d’artilleria i va estar en diversos fronts. Posteriorment, va marxar a l’exili a França, on el van tancar en un camp de concentració. Un temps després, va treballar allà en una fàbrica i més tard li van fer un consell de guerra i va ser traslladat a un camp de concentració al Marroc. Per tot plegat, la seva vida és com un llibre d’aventures molt sorprenent.
Per això volíeu que les seves vivències perduressin.
Sí, era una gran responsabilitat, perquè havia de donar forma a tot aquella feina que ell havia fet i, a més a més, imaginar-me el meu avi quan tenia vint anys, que és quan va anar a la guerra. Ha estat un exercici molt interessant i una mena de diàleg constant amb el meu avi, en el qual m’imaginava com hauria reaccionat, què hauria pensat o dit en diverses situacions.
El fet que no l’haguessis escrit abans també és perquè la teva àvia no volia que es parlés de la guerra.
El meu avi havia explicat alguna cosa, però quan vam llegir tot aquell material que ens va donar vam descobrir que havia viscut moltes més coses de les que sabíem. Et diria que el 90% ma mare no les sabia, i que la història era molt potent.
Quan el meu avi havia intentat explicar alguna vegada alguna cosa, la meva àvia li deia: “què has d’explicar ara, no siguis pesat, no expliquis batalletes que els cansaràs”. Quan el meu avi es va quedar vidu va pensar que era la seva i que podia fer-ho. Però també he volgut reconstruir en el llibre la història de la meva àvia, perquè ella no ho va viure en primera línea, al front, disparant, però va patir igual les penúries que hi havia a la reraguarda a Terrassa.
Quin feedback has rebut sobre l’obra?
Les reaccions i valoracions que estic rebent de la gent que l’està llegint són molt bones, entre altres coses perquè, d’una manera o una altra, tothom té un familiar que va estar a la guerra i que segurament no va explicar el que va viure allà. Molta gent em diu que, gràcies a aquest llibre, ha pogut imaginar què és el que hauria viscut el seu familiar en aquells moments. Per tant, crec que ha estat una manera d’ajudar a recuperar la història, de fer justícia amb aquesta generació que va haver d’estar 40 anys callada, amb molta por. Està bé que reivindiquem la seva memòria i que destaquem el sacrifici que van haver de fer.
Olga Aibar Toro
Fotos: Fèlix Miró