Un sentiment de pesantor se’ns passeja per la pell quan sentim repetidament el nom AP-7 a les notícies. Últimament, és cert que no ressona per a res de bo. Sovint, i generalment als mitjans públics, es tendeix a dirigir el focus dels problemes que ens afecten a tots i totes sobre infraestructures que, sembla evident, no poden defensar-se per elles mateixes. Sabem que als ens públics proven de fer-nos badar per tal de no assenyalar on caldria; perquè, per exemple, si l’AP-7 es pogués defensar, ens diria que els accidents que es produeixen al seu asfalt són conseqüència de la insolidaritat dels humans que la travessen.
La insolidaritat es tradueix en camions i cotxes sense un correcte manteniment (vehicles aturats o incendiats cada pocs km.), velocitats desmesurades, persecucions i baralles al volant (ahir vaig veure una a l’altura de Sant Sadurní), falta de destresa en la conducció els caps de setmana, estrès i son acumulats que provoquen topades i, en altres àmbits, dirigents de tràfic que en comptes d’innovar adequadament per al benestar general, volen disposar de encara “més grues per a desallotjar camions avariats o incendiats” —a primera vista, inaudit. Sembla evident, doncs, que tots i totes podem fer alguna cosa més, però no sembla estar de moda demanar-nos responsabilitat, solidaritat i bona voluntat entre el col·lectiu humà. No fos que les coses comencessin a anar un xic millor.